Mittaglied (cançó de migdia)

Emmig de l'enuig, el pare sortí el primer de la Sala Mozart. Aquella vegada, després de suportar la lectura de relats infantils i poesies decebedores d'escriptors de tercera, que el seu fill no guanyés un sol premi va ser massa per ell. Esquivant la gentada, avidosa de fugir del recinte, de mica en mica vaig aconseguir veure'm il·lés al carrer. La via, d'adoquins d'un vacu color de cendra, conduïa a un carreró directe al passeig marítim.

En qüestió de segons, el pare desaparegué de la meva vista. Ni un efluvi de la seva presència. La mare apareix al meu costat, alliberada i amb l'entrecella brillant de suor.

Anem seguint la via cada cop menys atapeïda de gent. El pare ens deté. Està darrera

nostre. Somriu com una guilla. Només havia anat al lavabo del cafè del costat.

El matí, en hores baixes, comença a ronsejar. Ben a la vora del mar, a la mateixa platja de Calella, una nena rossa enlaira un estel rogenc amb molta gràcia. El vent, que s'alça en línia recta cap a mi mentre busquem el cotxe, em fa sentir com la petita milotxa que, un cop, de ben jove, vaig fer suspendre entre els aires del vell camp de La Selva.

Com si es tractés d'un encanteri invisible en el qual pot percebre's un mateix.

Text de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració: Fotografia del Far del Capaspre i les Torretes, Calella.