L'Àguila - Alfred Tennyson (Traducció catalana)

Versió original: THE EAGLE

He clasps the crag with crooked hands;
Close to the sun in lonely land,
Ring'd with the azure world, he stands.

The wrinkled sea beneath him crawls;
He watches from his mountain walls,
And like a thunderbolt he falls.

Versió traduïda: L'ÀGUILA

Abraça el penyal amb tortes mans;
proper al sol en solitàries terres,
està encerclat amb el món d'atzur, dret.

El mar de moltes arrugues sota sues grapes;
contempla des dels murs de la muntanya,
i cau com un llampec.

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Imatge d'una àguila imperial ibérica (aquila adalberti).

Cientotreintaañosdesdequetefuiste, Rosalía.

Hoy se cumplen ciento treinta años del fallecimiento de la poetisa gallega Rosalía de Castro (1837-1885).

Arriba, un poema de ella, "Adiós ríos, adiós fontes", recitado por Amancio Prada.

__________________

Enlaces externos: 

-Página web de Rosalía de Castro.

-Página web de Amancio Prada.

Traducció catalana: Entrada la nit (Sara Teasdale)

Versió original (anglès): DEEP IN THE NIGHT

Deep in the night the cry of a swallow,

Under the stars he flew,

Keen as pain was his call to follow

Over the world to you.

Love in my heart is a cry forever

Lost as the swallow's flight,

Seeking for you and never, never

Stilled by the stars at night.

Versió traduïda: 

Entrada la nit el cant de l'oreneta,

sota les estrelles volà,

penetrant fou la seva crida per a seguir

arran del món a tu.

L'amor del meu cor és plany per sempre més

perdut com el vol de l'oreneta,

buscant-he i mai, mai

mogut pels estels de nit.

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració: Gravat acolorit sobre fusta mostrant un excursionista que observa l'aurora a través de l'horitzó, de Fritdtjof Nansen.

Els vents fan remor

Els vents fan remor
a les arribades.
M'ho vas dir una vegada,
en somnis. De matí,
la boira nocturna encara
ressona. A poble mai deixa de ser hivern.

Text de Jordi Rodríguez Serras
Il·lustració: "Estació XIII: Hara al Tokaido", del pintor d'ukiyo-e japonès Utagawa Hiroshige.

PoemA del dia: "Eternitat", de Mossèn Jacint Verdaguer

Vista a la catedral de Girona

Pensa en ben obrar,
puix n' ha de seguir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Es l' eternitat
un mar sense fons,
de llum per los bons,
de foch pel malvat;
tots hi hem d' entrar
per jamay sortir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Pels mals es un pou
de sofre bullent,
ahont del torment
la roda no 's mou;
un sempre cremar
sens may consumir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Mort que sempre viu,
vida que may mor,
un cuch dintre 'l cor
que 'l rosega viu,
un sempre morir
sens may espirar:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Pels bons es un riu
d' eternes delicies,
bressol de caricies
hont Jesús somriu.
¡Per un breu penar,
un cel possehir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Sigles passarán
més que al mar hi ha arenes,
los goigs y les penes
sempre comensant.

Morir sens cessar,
¡terrible morir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Tu, que 't diverteixes,
demá hi patirás;
demá hi gosarás,
tu, que avuy pateixes:
dolcíssim penar
si 'l cel t' ha de obrir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 Per gust que no dura
no dones lo etern,
ni compres l' infern
per vana hermosura;
derrera 'l pecar
vindrá lo morir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.

 ¡Sempre veure á Dèu
ó no véurel may!
¡oh sempre, oh jamay,
que may vos moveu!
Lo cel es per dar;
¿hi voleu venir
á may més patir,
á sempre gosar?

 Del llibre "Cántichs" (1893)

PoemA de la noche: "La religión de mi tiempo" (fragmento), de Pasolini

Los del corazón de perro, de ojos profanadores, los infames alumnos de un Jesús corrupto

en los salones vaticanos, en los oratorios,

en las salas de espera de los ministros, en los púlpitos: fuertes sobre un pueblo de sirvientes.

¡Qué lejos ha llegado desde los tumultos puramente interiores de su corazón, desde el paisaje de prímulas y vástagos

del materno Friuli, el dulciardiente Ruiseñor de la Iglesia Católica!

Su sacrílego, si bien religioso amor

no es más que un recuerdo, una ars retorica: pero es él quien está muerto, no yo, de ira,

de amor desengañado, de ansiedad espasmódica

por una tradición que es asesinada

cada día por quien se quiere defensor suyo; y con él ha muerto una tierra bendecida

por la luz religiosa, con su pulcritud campesina de campos y caseríos;

ha muerto una madre que es mansedumbre y candor

imperturbables en un tiempo de absoluto mal; y ha muerto una época de nuestra existencia, que en un mundo destinado a humillarnos

fue luz moral y resistencia.

Del libro La religión de mi tiempo, 1957. Pier Paolo Pasolini.

Leído y extraído de la página web del diario ABC: Pasolini: el poeta comunista que amaba a Dios.

Fills de la llum

Des del cel s'escorre
l'ombra impertèrrita.
Encar s'hi dibuixa,
entre els corrents d'aire,
espases de llum
d'un combat antic.
Partiràs un dia
de l'amat alcàsser,
i hauràs d'enfrontar
tota sola el món.
Vine a mi, Filla
de la Llum i seràs
el llamp regnant que falta
entre dues eternitats.

Text de Jordi Rodríguez Serras.

_______________________________________
Música (banda sonora del videojoc Child of Light):

Del canal de Youtube: Morindie
___________________________________________

El haiku en català

Apunts d'escriptura creativa.

POESIA JAPONESA.

El haiku traslladat a la llengua catalana consta de tres versos breus, d'ordinari de quatre, sis i quatre síl·labes, respectivament. Diem d'ordinari ja que sempre pot haver-hi excepcions, però seran en detriment de l'art del haikai i a favor del concepte del mateix poema (és a dir, sacrificar l'exactitud de la mètrica japonesa per incloure una síl·laba més o una síl·laba menys per tal de contar més coses, per exemple). No obstant, això últim no és gaire recomenable.

Tots tres versos són "femenins". Per "femení" entenem en què la darrera paraula de cada vers és plana. Però perquè versos femenins (o plans)? Aporten la cadència i la musicalitat normalment atribuïdes de forma clàssica al haiku, el qual antigament, abans de la creació i la consolidació del kanji per influències xineses, era après de memòria i transmés recitat, com altres civilitzacions van fer fa més de dos mil anys.

"Sokokura" (1852), d'Utagawa Hiroshige

Estructura del haiku

Vers 1: exposició d'un estat d'ànim, una visió o una realitat o experiència sensorial que pertany a l'àmbit de l'immutable.

Vers 2: introducció del moment present. Vindria a ser l'experiència en concret.

Vers 3: Resolució de la distorsió (pertorbació, sorpresa o alteració, o bé una incògnita...) i es retorna a l'harmonia, el punt final.

Segons Matsuo Bashô, el tercer vers conté una conclusió que resoldrà l'amalgama de sensacions prèvies; una conclusió que explica, que sorprèn a qui llegeix. Però NO necessàriament s'ha de seguir aquesta regla. El haiku, no obstant, dóna força llibertat als autors, i s'entèn que no obliga a una progressió temàtica seguint els tres versos.

________________________________

Recordem que, sense ritme, la mètrica ve a ser inútil.

La cadència del poema hauria de ser un dels principals motors de cada composició.

________________________________

El haiku en la seva brevedat ha de condensar-se. La densitat és una de les seves virtuts. Eliminem tots aquells adverbis, adjectius i altres elements prescindibles (connectors poden ser substituïts per signes de puntuació). La majoria de possessius sobren.

-No calen verbs, sobretot els d'acció. És millor emprar infinitius. En cas de posar un verb és eficaç substituïr el present d'indicatiu per l'imperfet (una forma accentualment plana, correcta a l'hora de compondre a vistes de la mètrica).

Bibliografia:

- SUNYOL, Victor. "Escriptura creativa." Eumo Editorial.

PoemA de la tarde: Entre aves de presa (Friedrich Nietzsche)

A quien aquí quiere bajar,

¡cuán rápido

le engulle la profundidad!

— Pero tú, Zaratustra,

¿amas el abismo todavía,

al igual que el abeto lo haces? —

Éste echa raíces donde

la roca misma estremeciéndose

mira a la profundidad —,

permanece vacilante ante abismos,

donde todo en derredor

quiere caer:

entre la impaciencia

de salvajes guijarros y despeñantes arroyos

aguanta paciente, duro, callado,

solitario...

¡Solitario!

¿Quién se arriesgaría además

a ser huésped aquí,

a ser huésped tuyo?...

Un ave de presa quizás:

que bien se colgaría,

de quien aguanta perenne,

alegremente hiriente de su pelo,

con maníaca carcajada,

carcajada de un ave de presa...

¿A qué tan perenne?

— se burla cruel:

se tiene que tener alas cuando se ama el abismo...

no se tiene que quedar colgando,

como tú, ¡colgado! —

Oh, Zaratustra,

¡cruelísimo Nimrod!

¡Hace poco todavía cazador de Dios,

red de captura de toda virtud,

flecha de maldad!

Ahora —

cazado por ti mismo,

tu propia presa,

perforado en ti mismo...

Ahora —

solitario contigo,

bisolitario en el propio saber,

entre cien espejos

falso ante ti mismo,

entre cien recuerdos

inseguro,

cansado con cada herida

enfriado con cada helada

estrangulado en la propia cuerda,

¡Conocedor de ti mismo!

¡Verdugo de ti mismo!

¿Por qué te ataste

con la cuerda de tu propia sabiduría?

¿Por qué te atrajiste

hacia el paraíso de la vieja serpiente?

¿Por qué te deslizaste

hacia ti — hacia ti?

Un enfermo ya,

que por veneno de serpiente enfermo está,

Un prisionero ya,

que tira de un pesadísimo destino:

en el propio pozo

trabajando agachado,

encovado en ti mismo,

escarbándote a ti mismo,

desválido,

rígido,

un cadáver —,

sobreapilado por cien cargas

sobrecargado por ti,

¡un sapiente!

¡un conocedor de sí mismo!

¡el sabio Zaratustra!

Buscabas la carga más pesada

y te encontraste —,

no te arrojas de ti...

Avizorando,

acuclillándote,

¡uno que ya no se para más rectamente!

Te me formarás en uno con tu fosa,

¡espíritu deforme!

Y hace poco todavía tan orgulloso,

¡encima de todas las zancas de tu orgullo!

Hace poco todavía el eremita sin Dios,

el bieremita con el demonio,

¡el príncipe escarlata de toda altanería!...

Ahora,

entre dos nadas

encorvado,

un signo de interrogación,

un cansado enigma —

un enigma para aves de presa...

— ellas ya te "solucionarán",

están hambrientas ya de tu "solución",

ya revolotean en torno a ti, su enigma,

¡en torno a ti, ahorcado!...

¡Oh, Zaratustra!...

¡Conocedor de ti mismo!...

¡Verdugo de ti mismo!...

                                                      

Ditirambos de Dioniso

                                                      

Traducció: Un bufó en la Lluna (Dylan Thomas)

Versió original:  Clown in the Moon

My tears are like the quiet drift

Of petals from some magic rose;

And all my grief flows from the rift

Of unremembered skies and snows.

I think, that if I touched the earth,

It would crumble;

It is so sad and beautiful,

So tremulously like a dream.

Versió traduïda: 

Les meves llàgrimes són com la callada pila

de petals d'alguna màgica rosa;

i tot el meu dolor flueix d'una esquerda

d'inremembrats cels i neus.

Penso, que si toqués la terra

aquesta s'esmicolaria;

és tan trista i tan bella,

tan tremolosa com un somni.

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració: "Pierrot" (c.1886-87), de l'artista francés Henri de Toulouse-Lautrec.

Traducció: En el desert (Stephen Crane)

Versió original (anglès):

In the desert
I saw a creature, naked, bestial,
Who, squatting upon the ground,
Held his heart in his hands,
And ate of it.
I said: "Is it good, friend?"
"It is bitter-bitter," he answered;
"But i like it
Because it is bitter,
And because it is my heart."

Versió traduïda (català):

En el desert
veguí una criatura, nua, bestial,
que, deixant-se anar damunt del sòl,
sostenia son cor amb les seves mans
i se'l menjà.
Jo digué: "Està bo, amic?"
"D'allò més agre", respongué;
"Però m'agrada
perquè és agre,
i perquè és el meu cor."


Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: "Orador de mort en el desert" (1867 circa), del pintor estatunidenc Elihu Vedder.

PoemA de la noche - Último amor (Beatriz Eguía Muñoz)

Último amor que llegas a mi vida
como un pájaro loco, atormentado,
vierte tu canto en incurable herida
que para siempre me dejó el pasado.

Hazme olvidar que la canción que mana
hoy de mi boca cálida y bermeja
sonará sólo hoy y que mañana
se mustiará como una cosa vieja.

Hazme olvidar que hay una ley que flota
sobre todas las cosas, que nos hiere,
y que nos canta en una eterna nota
que todo es transitorio y todo muere.

Yo creo en tí y creo en los rosales
que al sol de primavera se sonrojan.
Pero creo también en los fatales
vientos que los marchitan y deshojan.

Creo que el mismo sol que con orgullo
mimoso hace brotar la nueva gema
se ensaña refinado en el capullo
y tanto lo acaricia que lo quema.

Creo en ti con angustia y con encanto
y me invade un medroso y loco anhelo:
¡Oh, si pudieras en un vuelo santo
remontarme en tus alas hasta el cielo!...

¡Oh, si pudieras, loco amor que llena
de primavera mi alma fatigada,
darme una dicha plácida y serena,
serenamente buena y perfumada!

Estoy cansada de soñar, rendida
se postra mi alma, con suprema unción
dejo en tus manos mustia y aterida
el ave roja de mi corazón.

_________________________________________

Para más poemas de Beatriz Eguía Muñoz (1899-1927), poetisa argentina, "clic" aquí (a Wikisource)

Annabel Lee - Edgar Allan Poe (Traducció catalana)

Versió original (en anglès):

It was many and many a year ago,

In a kingdom by the sea,

That a maiden there lived whom you may know

By the name of Annabel Lee;

And this maiden she lived with no other thought

Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,

In this kingdom by the sea,

But we loved with a love that was more than love-

I and my Annabel Lee-

With a love that the winged seraphs of Heaven

Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago,

In this kingdom by the sea,

A wind blew out of a cloud, chilling

My beautiful Annabel Lee;

So that her highborn kinsmen came

And bore her away from me

To shut her up in a sepulchre

In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in Heaven,

Went envying her and me-

Yes!-that was the reason (as all men know,

In this kingdom by the sea)

That the wind came out of the cloud by night,

Chilling and killing my Annabel Lee.

But our love it was stronger by far than the love

Of those who were older than we-

Of many far wiser than we-

And neither the angels in Heaven above

Nor the demons down under the sea

Can ever dissever my soul from the soul

Of the beautiful Annabel Lee;

For the moon never beams, without bringing me dreams

of the beautiful Annabel Lee;

And the stars never rise, but I feel the bright eyes

Of the beautiful Annabel Lee;

And so, all the night-tide, I liedown by the side

Of my darling-my darling-my life and my bride,

In her sepulchre there by the sea-

In her tomb by the sounding sea.

Versió traduïda (en català):

Fou fa molts i molts anys,

en un reialme proper al mar,

en el que hi vivia una donzella que podieu conèixer

pel nom d'Annabel Lee;

I aquesta poncella no visqué amb cap altre pensament

que estimar i ser estimada per mi.

Jo era un nen i ella també

en aquest reialme proper al mar,

però ens estimàvem amb un amor que era més que amor-

Jo i la meva Annabel Lee-

Un amor que els mateixos serafins del cel

ens envejaven, a ella i a mi.

I va ser per aquesta raó que, fa temps,

en aquest reialme proper al mar,

un vent sorgí d'un núvol, gelant

la meva preciosa Annabel Lee;

Vingueren a per ella els seus parents d'alta alcúrnia

i se la van emportar, ben lluny de mi,

per a tancar-la en un sepulcre,

en aquest reialme proper al mar.

Els àngels, ni la meitat de feliços en el Cel,

s'acostaven envejant-nos-

Si! Aquesta fou la raó (tothom ho sap,

en aquest reialme proper al mar)

per la qual un vent sorgí d'un núvol de nit,

gelant i matant la meva Annabel Lee.

Però el nostre amor era més fort que l'amor

d'aquells que ens doblaven en l'edat,

molt més savis que nosaltres-

I ni els serafins de damunt del Cel

ni els dimonis de sota el mar

podran mai separar la meva ànima de l'ànima

de la bella Annabel Lee;

La Lluna mai està radiant sense dur-me-la en somnis,

la preciosa Annabel Lee;

Els estels mai no s'alcen, sense sentir els ulls brillants

de la preciosa Annabel Lee;

Així, durant totes les marees nocturnals, m'ajaço al costat

d'ella -la meva estimada- la meva vida, la meva esposa,

en el seu sepulcre a la vora del mar-

en la seva tomba propera al mar remorós.

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració:Young Dreams, del pintor anglès James Clarke Hook.

Seiscientostresañosdesdequetefuiste, Dante.

Ecce Deus fortior me, qui veniens dominabitur mihi 

Hoy, más tarde que temprano (en el tiempo en que escribo estas líneas), homenajeo a Dante Alighieri. 

693 años han pasado desde que se fue el poeta italiano. No escribiré un articulazo alabando a nadie esta vez. Creo que el mejor modo de honrar a un poeta fallecido es publicando un escrito suyo que (me) guste especialmente. 

Allá va, pues. Extraído del capítulo XXIV de La Vita Nuova:

IO ME SENTI' SVEGLIAR DENTRO A LO CORE

Io mi senti' svegliar dentro a lo core

Un spirito amoroso che dormia:

E poi vidi venir da lungi Amore

Allegro sì, che appena il conoscia,

Dicendo: "Or pensa pur di farmi onore";

E 'n ciascuna parola sua ridia.

E poco stando meco il mio segnore,

Guardando in quella parte onde venia,

Io vidi monna Vanna e monna Bice

Venire inver lo loco là 'v'io era,

L'una appresso de l'altra miriviglia;

E sì come la mente mi ridice,

Amor mi disse: "Quell'è Primavera,

E quell'ha nome Amor, sì mi somiglia.

Traducció: Respon juliol (Emily Dickinson)

Versió original (anglès):  Answer July

Answer July __

Where is the Bee __

Where is the Blush __

Where is the Hay?

Ah, said July __

Where is the Seed __

Where is the Bud __

Where is the May __

Answer Thee __ Me __

Nay __ said the May __

Show me the Snow __

Show me the Bells __

Show me the Jay __

Quibbled the Jay __

Where be the Maize __

Where be the Haze __

Where be the Bur?

Here __ said the Year __

Versió traduïda (català): Respon juliol

Respon Juliol __

On és l'Abella __

On és el Rubor __

On és el Fenc?

Ah, digué Juliol __

On és la Llavor __

On és el Capoll __

On és el Maig __

Respont-me.

No __ va dir el Maig __

Mostra'm la Neu __

Mostra'm les Campanes __

Mostra'm el Gaig __

Es queixà el Gaig __

On està el Blat __

On està la Boirina __

On està l'Enganxavelles?

Aquí __ digué l'Any __

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració: "Els camps grocs a Gennevilliers" (1884), del pintor francés Gustave Caillebot.

Traducció: Advertència als poetes (Matthew Arnold)

Versió original (anglès): "A caution to Poets"

What poets feel not, when they make,
A pleasure in creating,
The world, in its turn, will not take
Pleasure in contemplating.

Versió traduïda (en català): "Advertència als poetes"

Què poetes no senten, quan componen,
un plaer creant,
El món, al seu torn, no pren
plaer contemplant.


Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Seule au monde, circa 1867, del pintor francès W. A. Bouguereau.

____________________________________________
Enllaços d'interés:
Qui va ser Matthew Arnold? Pots mirar-ho aquí (a Viquipèdia)
Biografia de Matthew Arnold en anglès (a Poetry Foundation)

Poema del diA - "Hay sueños que no mueren" (Ana Rossetti)

Hay sueños que no mueren. Se empeñan

en ser sueños.

Ajenos a la comba de la esfera

y a las operaciones de los astros,

trazan su propia órbita inmutable

y, en blindadas crisálidas, se protegen

del orden temporal.

Por eso es que perduran:

porque eligen no ser.

Negándose se afirman,

rehusando se mantienen, como flores de cuarzo,

indestructibles, puros, sin dejarse arrancar

de su durmiente ínsula.

Intactos en el tiempo,

son inmunes a la devastación

que en cada vuelta acecha, inhumana, 

a la pasión que exige y que devora,

a la desobediencia y extravío

que en los vagabundeos centellean.

Monedas que el avaro recuenta sigiloso

nunca salen del fondo del bolsillo.

No ambicionan. No arriesgan. No conquistan.

No pagarán el precio del fracaso,

la experiencia, la determinación,

la ebriedad o el placer.

Sólo son impecables subterfugios.

(poema extraído de Punto umbrío, 1996)

________________________________________

Los mundos de don Antonio (Machado)

Una película de Eduardo Chapero-Jackson, Los mundos sutiles, emitida dentro del programa Imprescindibles de La 2, el veintiuno de febrero de dos mil catorce, a las veintiuna horas.
Sobran las palabras:

Enlace al filme (rtve.es):

"Una evocación poética de los versos de Antonio Machado a través de la danza"


"Converso con el hombre que siempre va conmigo
-quien habla solo espera hablar a Dios un día-:
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimento y el techo en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje
y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar."

Retrato (fragmento), de Campos de Castilla, 1907-1917.

El Poeta, ante todo, es...

Buon giorno Aprile!
Leyendo algo de Giovanni Pascoli, poeta italiano, en concreto de lo que parece ser de su obra El muchachito (Il fanciullino, 1897), me quedo con este fragmento, que a mi parecer suena interesante:

<<Il poeta è poeta, non oratore o predicatore, non filosofo, non istorico, non maestro, non tribuno o demagogo, non uomo di stato o di corte. E nemmeno è, sia con pace del maestro Giosuè Carducci,
un artiere che foggi spada e scudi e vomeri; e nemmeno, con pace di tanti altri, un artista che nielli e
ceselli l'oro che altri gli porga. A costituire il poeta vale infinitamente più il suo sentimento e la sua
visione, che il modo con quale agli altri transmette l'uno e l'altra (...)>>

-El poeta es poeta, no orador o predicador, ni filósofo, ni historiador, ni maestro, ni tribuno o demagogo,
ni hombre de estado o de corte. Y ni mucho menos es, aun con la venia del maestro Giosuè Carducci,
un herrero que forje espadas, escudos o celadas; y ni mucho menos es, con la venia de tantos otros, un
artista que pula y cincele el oro que otros le surtan. Para conformar un poeta valen infinitamente más su
sentimiento y su mirada con el cual transmita a los otros el uno y la otra.

17 de març 2014 - Dia de la Poesia Catalana a Internet

Omplim la xarxa de versos catalans, ya seamos de Catalunya o del resto de España!

I BEG YOUR PARDON

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,,
en aquest món nostre sense demà
és molt difícil de guanyar-se el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.


ESPRIU, Salvador: "I beg your pardon". Les cançons d'Ariadna, d'Obres completes,
1. Poesia, 1. Edicions 62, 1988, p. 86


LA GRAN CURSA DEL MAR

A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta

(jo he navegat la Grècia catalana),

m'atrau per les sirenes impossibles

i pels dofins lluents-fulgor d'espases-

i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparen, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

PALAU I FABRE, Josep: "La gran cursa del mar". Obra literària completa. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg/Cercle de lectors, 2005.

#JoLlegeixo