PoemA de la mañana - Tonada, de Leopoldo Lugones.

Las tres hermanas de mi alma
novio salen a buscar.
La mayor dice: yo quiero,
quiero un rey para reinar.
Esa fue la favorita,
favorita del sultán.

La segunda dice: yo
quiero un sabio de verdad,
que en juventud y hermosura
me sepa inmortalizar.
Ésa casó con el mago
de la ínsula de cristal.

La pequeña nada dice,
sólo acierta a suspirar.
Ella es de las tres hermanas
la única que sabe amar.
No busca más que el amor,
y no lo puede encontrar.

_________________________________
Enlaces de posible interés:
-Biografía de Leopoldo Lugones (1874-1938), escritor y político argentino (a Wikipedia).
-Por si la gana apremia -> Más textos del autor, aquí (enlace a Wikisource).

Traducció: Advertència als poetes (Matthew Arnold)

Versió original (anglès): "A caution to Poets"

What poets feel not, when they make,
A pleasure in creating,
The world, in its turn, will not take
Pleasure in contemplating.

Versió traduïda (en català): "Advertència als poetes"

Què poetes no senten, quan componen,
un plaer creant,
El món, al seu torn, no pren
plaer contemplant.


Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Seule au monde, circa 1867, del pintor francès W. A. Bouguereau.

____________________________________________
Enllaços d'interés:
Qui va ser Matthew Arnold? Pots mirar-ho aquí (a Viquipèdia)
Biografia de Matthew Arnold en anglès (a Poetry Foundation)

Poema del diA - "Hay sueños que no mueren" (Ana Rossetti)

Hay sueños que no mueren. Se empeñan

en ser sueños.

Ajenos a la comba de la esfera

y a las operaciones de los astros,

trazan su propia órbita inmutable

y, en blindadas crisálidas, se protegen

del orden temporal.

Por eso es que perduran:

porque eligen no ser.

Negándose se afirman,

rehusando se mantienen, como flores de cuarzo,

indestructibles, puros, sin dejarse arrancar

de su durmiente ínsula.

Intactos en el tiempo,

son inmunes a la devastación

que en cada vuelta acecha, inhumana, 

a la pasión que exige y que devora,

a la desobediencia y extravío

que en los vagabundeos centellean.

Monedas que el avaro recuenta sigiloso

nunca salen del fondo del bolsillo.

No ambicionan. No arriesgan. No conquistan.

No pagarán el precio del fracaso,

la experiencia, la determinación,

la ebriedad o el placer.

Sólo son impecables subterfugios.

(poema extraído de Punto umbrío, 1996)

________________________________________

La conjura de los dioses

Yo renegó de Dios, inmerecidamente. Como quien no quiere la cosa. Pero lo cierto era que el apóstata formaba parte, aun, del panteón clásico. <<Se llama Ego>>, tal como era conocido por esas tierras. 

Que fuera un dragón, o un escaldo quizá, era irrelevante, pues no dejaba de ser un paria, un expulsado sin patria alguna. El acalorado amalgama de títulos divinizadores daba prueba de ello. Demasiados para un dios tan humano.

Texto de Jordi Rodríguez Serras.

___________________________________________

Música (para acompañar la breve lectura):

Los mundos de don Antonio (Machado)

Una película de Eduardo Chapero-Jackson, Los mundos sutiles, emitida dentro del programa Imprescindibles de La 2, el veintiuno de febrero de dos mil catorce, a las veintiuna horas.
Sobran las palabras:

Enlace al filme (rtve.es):

"Una evocación poética de los versos de Antonio Machado a través de la danza"


"Converso con el hombre que siempre va conmigo
-quien habla solo espera hablar a Dios un día-:
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimento y el techo en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje
y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar."

Retrato (fragmento), de Campos de Castilla, 1907-1917.

El Poeta, ante todo, es...

Buon giorno Aprile!
Leyendo algo de Giovanni Pascoli, poeta italiano, en concreto de lo que parece ser de su obra El muchachito (Il fanciullino, 1897), me quedo con este fragmento, que a mi parecer suena interesante:

<<Il poeta è poeta, non oratore o predicatore, non filosofo, non istorico, non maestro, non tribuno o demagogo, non uomo di stato o di corte. E nemmeno è, sia con pace del maestro Giosuè Carducci,
un artiere che foggi spada e scudi e vomeri; e nemmeno, con pace di tanti altri, un artista che nielli e
ceselli l'oro che altri gli porga. A costituire il poeta vale infinitamente più il suo sentimento e la sua
visione, che il modo con quale agli altri transmette l'uno e l'altra (...)>>

-El poeta es poeta, no orador o predicador, ni filósofo, ni historiador, ni maestro, ni tribuno o demagogo,
ni hombre de estado o de corte. Y ni mucho menos es, aun con la venia del maestro Giosuè Carducci,
un herrero que forje espadas, escudos o celadas; y ni mucho menos es, con la venia de tantos otros, un
artista que pula y cincele el oro que otros le surtan. Para conformar un poeta valen infinitamente más su
sentimiento y su mirada con el cual transmita a los otros el uno y la otra.

17 de març 2014 - Dia de la Poesia Catalana a Internet

Omplim la xarxa de versos catalans, ya seamos de Catalunya o del resto de España!

I BEG YOUR PARDON

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,,
en aquest món nostre sense demà
és molt difícil de guanyar-se el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.


ESPRIU, Salvador: "I beg your pardon". Les cançons d'Ariadna, d'Obres completes,
1. Poesia, 1. Edicions 62, 1988, p. 86


LA GRAN CURSA DEL MAR

A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta

(jo he navegat la Grècia catalana),

m'atrau per les sirenes impossibles

i pels dofins lluents-fulgor d'espases-

i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparen, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

PALAU I FABRE, Josep: "La gran cursa del mar". Obra literària completa. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg/Cercle de lectors, 2005.

#JoLlegeixo

PoemA de la noche - Vida dichosa (Marco Valerio Marcial)

Oye lo que la vida
Hacer dichosa puede:
No con sudores ganados,
Sino heredados bienes;

Campo no ingrato: lumbre
En el hogar perenne;
Con fáciles manjares
Mesa, no rica, alegre;

Amigos de tu esfera,
Costumbres inocentes,
Sencillo trato y porte,
Prudencia sin dobleces;

Jamás litigio ó riña,
Negocios no frecuentes;
El ánimo no inquieto
Y la salud no endeble;

Exento de zozobras
Y de báquica fiebre,
Sueño que las nocturnas
Tinieblas manso abrevie;

No triste, mas honesto
El lecho; ser cual eres
Sin ambición; ni susto
Ni anhelo de la muerte.
______________________________

Nota: Es una traducción de Miguel Antonio Caro que efectuó él mismo de un poema del poeta latino Marcial. La traducción misma es perteneciente del libro Traducciones poéticas (1889).

ENLACES de INTERÉS:
-Traducciones poéticas (1889), de Miguel Antonio Caro, humanista y político colombiano.
-Marco Valerio Marcial, poeta romano de origen hispano, que vivió los siglos I-II d.C
______________________________

Devorando el tiempo - BEAUTY

John Keats escribió una vez: "Beauty is truth, truth beauty,"-that is all

Ye know on earth, and all ye need to know.

director: Rino Stefano Tagliaferro (canal en Youtube)


Versión integra del vídeo:

_____________________________________
Quizá te interese... saber más del artista:
Página web de Rino Stefano Tagliafierro

Camps d'Honor - Ernest Hemingway (Traducció Catalana)

Versió original:  Champs d'Honneur

Soldiers never do die well;
Crosses mark the places,
Wooden crosses where they fell,
Stuck above their faces.
Soldiers pitch and cough and twitch __
All the world roars red and black;
Soldiers smother in a ditch,
Choking through the whole attack.


Versió traduïda:

Els soldats mai moren bé;
Creus assenyalen els indrets,
Creus de fusta on ells van caure,
Penjades per sobre de les seves cares.
Els soldats cauen i tossen i es contorsionen __
Tot el món bramula de roig i negre;
Els soldats s'asfixien a la cuneta,
No podent respirar a causa de l'atac sencer.

Il·lustració: Cross at Sunset (c. 1848), del pintor anglès i nord-americà Thomas Cole. Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
____________________________
L'escriptor estatunidenc Ernest Hemingway, tot i que va ser més conegut per les seves novel·les i relats, també escrigué alguns poemes. El poema que he traduït pertany a l'obra Three Stories and Ten Poems (1923), potser una de les obres primerenques de la seva vida, ja que només comptava amb uns joves vint-i-quatre anys en el moment de la publicació.

Potser t'interessi saber de:
Biografia de Hemingway (Nobelprize.org)
Timeless Hemingway
____________________________

Ella camina bellament - George Gordon Byron (Traducció catalana)

Versió original (en anglès):

She walks in Beauty, like the night
Of cloudless climes and starry skies;
And all that's best of dark and bright
Meet in her aspect and her eyes:
Thus mellow'd to that tender light
Which Heaven to gaudly day denies.

One shade the more, one ray the less,
Had half impaired the nameless grace
Which waves in every raven tress,
Or softly lightens serenely sweet express,
How pure, how dear their dwelling-place.

And on that cheek, and o'er that brow,
So soft, so calm, yet eloquent,
The smiles that win, the tints that glow,
But tell of days in goodness spent,
A mind at peace with all below,
A heart whose love is innocent!

Versió traduïda (en català):

Ella camina bellament, com la nit
de serens paratges i cels estrellats;
I tot allò bo de la foscúria i la llum
es troba en la seva aparença i els seus ulls:
Entendrida així per aqueixa llum tendra
la qual el Cel rebutja el cridaner dia.

Una ombra més, un raig de menys,
hauria abatut l'elegància inexplicable
que s'oneja en cada un dels cabells negres
o que il·lumina amb delicadesa son semblant;
On serenament dolços pensaments expressen
com de pura, com d'estimada n'és casa seva.

I en aquella galta, i sobre aquell front
tan suau, tan calm i eloqüent,
els somrísos que vencen, els matissos que ruboritzen
i conten de dies de bondat acabats,
una ment en pau amb tot arreu,
un cor l'amor del qual és innocent!

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: "Joveneta amb un paó", d'Edmond d'Aman-Jean, pintor francés.

PoemA de la tarde - Triángulo armónico, de Vicente Huidobro

________________________

Primer caligrama del poeta chileno Vicente Huidobro (1893-1948), posiblemente entre 1911 y 1913.
________________________

La Vira i la Tonada - Henry Wadsworth Longfellow (Traducció catalana)

Versió original (anglès):

I shot an arrow into the air,

It fell to earth, I knew not where;

For, so swiftly it flew, the sight

Could not follow it in its flight.

I breathed a song into the air,

It fell to earth, I knew not where;

For who has sight so keen and strong,

That it can follow the flight of song?

Long, long afterward, in an oak

I found the arrow, still unbroke;

And the song, from beginning to end,

I found again in the heart of a friend.

Versió traduïda (al català):

Engeguí una sageta a l'aire,

Caigué a terra, no vaig saber on;

Tan ràpidament volà que la vista

No podia seguir la seva fugida.

Espirií una tonada a l'aire,

Va caure a terra, no vaig saber on;

Per a qui té una vista tan ferma i fina,

Aquell pot comprendre el vol de la melodia?

Molt de temps, temps més tard, dins d'un roure

He trobat la vira, encara intacte;

I la tonada, des del principi a la fi,

He trobat de bell nou en el cor d'un amic.

Traducció de Jordi Rodríguez Serras.

Il·lustració: Cupido desarmat, del pintor francés Émile Munier (1840-1895).

_____________________________

Enllaços d'interès: 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Henry_Wadsworth_Longfellow (Tinguem en compte que Longfellow, a més de poeta, va ser qui va traduïr la Divina Comèdia a l'anglès dins l'àmbit estatunidenc).

_________________________________

Traducció: El gat manyac (Ezra Pound)

Versió original:

"It rests me to be among beautiful women.
Why should one always lie about such matters?

I repeat:
It rests me to converse with beautiful women
Even though we talk nothing but nonsense,

The purring of the invisible antennae
Is both stimulating and delightful."

Versió traduïda al català:

M'aquieta estar entre dones meravelloses.
Per què hauria un de mentir sempre per tals qüestions?

Repeteixo:
M'asserena conversar amb dones boniques
Encara que parlem sinó de ximpleries,

El ronxet de les antenes invisibles
És alhora estimulant i delitós.


Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: "Madaraneko" (1924), del pintor japonès Takeuchi Seiho (1864-1942).

______________________________
Vols conèixer sobre Ezra Pound i llegir alguns més dels seus escrits? 
Pots fer "clic" aquí: Poetry Foundation (en anglès).

PoemA de la noche - Canción de la mujer astuta (Alfonsina Storni)

Cada rítmica luna que pasa soy llamada,
por los números graves de Dios, a dar mi vida
en otra vida: mezcla de tinta azul teñida;
la misma extraña mezcla con que ha sido amasada.

Y a través de mi carne, miserable y cansada,
filtra un cálido viento de tierra prometida,
y bebe, dulce aroma, mi nariz dilatada
a la selva exultante y a la rama nutrida.

Un engañoso canto de sirena me cantas,
¡naturaleza astuta! Me atraes y me encantas
para cargarme luego de alguna humana fruta.

Engaño por engaño: mi belleza se esquiva
al llamado solemne; de esta fiebre viva,
algún amor estéril y de paso, disfruta.

________________
Soneto de la poetisa argentina Alfonsina Storni Martignoni (1892-1938).
Puedes leer algo sobre su biografía, dando clic aquí (enlace a Cervantes Virtual).
Más poemas en: Alfonsina Storni - Wikisource.