Versió original: "It rests me to be among beautiful women. Why should one always lie about such matters? I repeat: It rests me to converse with beautiful women Even though we talk nothing but nonsense, The purring of the invisible antennae Is both stimulating and delightful."
Versió traduïda al català: M'aquieta estar entre dones meravelloses. Per què hauria un de mentir sempre per tals qüestions? Repeteixo: M'asserena conversar amb dones boniques Encara que parlem sinó de ximpleries, El ronxet de les antenes invisibles És alhora estimulant i delitós. Traducció de Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "Madaraneko" (1924), del pintor japonès Takeuchi Seiho (1864-1942). ______________________________ Vols conèixer sobre Ezra Pound i llegir alguns més dels seus escrits? Pots fer "clic" aquí: Poetry Foundation (en anglès).
Cada rítmica luna que pasa soy llamada, por los números graves de Dios, a dar mi vida en otra vida: mezcla de tinta azul teñida; la misma extraña mezcla con que ha sido amasada.
Y a través de mi carne, miserable y cansada, filtra un cálido viento de tierra prometida, y bebe, dulce aroma, mi nariz dilatada a la selva exultante y a la rama nutrida.
Un engañoso canto de sirena me cantas, ¡naturaleza astuta! Me atraes y me encantas para cargarme luego de alguna humana fruta.
Engaño por engaño: mi belleza se esquiva al llamado solemne; de esta fiebre viva, algún amor estéril y de paso, disfruta. ________________ Soneto de la poetisa argentina Alfonsina Storni Martignoni (1892-1938). Puedes leer algo sobre su biografía, dando clic aquí (enlace a Cervantes Virtual). Más poemas en: Alfonsina Storni - Wikisource.
Camina. Hi ha gent per fer-te companyia. No et refusis a cap dels horitzons que et criden. Quan tornis, tot serà més assenyat i digne. No hauràs oblidat res –no és més lliure qui oblida–, però duràs les mans plenes de llum fresquíssima. (fragment del poema "Ben poca cosa tens", del llibre Autobiografia) El dia d'avui, onze de novembre de dos mil tretze, es compleix una dècada d'ençà la mort del poeta català Miquel Martí i Pol, possiblement la ploma més magnífica que ha recollit el nostre país. Nascut el 1929 a Roda de Ter (comarca d'Osona, Barcelona), amb catorze anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil de la zona, juntament amb la familia. Als dinou anys una malaltia pulmonar l'obliga a reposar en el llit durant un temps el qual nodreix amb la lectura. No és fins 1954 que publica el primer llibre de poemes, Paraules al vent, que obté el premi Óssa Menor. Es casa i s'introdueix en el món de la música, relacionant-se amb la Nova Cançó. Ja en la dècada dels seixanta, la seva poesia opta pel realisme històric, que impregnarà dues de les seves obres: El poble (1966) i La fàbrica (1972).
Miquel Martí i Pol, 1980.
Tot i així, l'esclerosi múltiple que li és diagnosticada resultarà determinant en el transcurs de la seva poètica, doncs la poesia de Martí i Pol deriva, en aquests temps, en una visió més fràgil i humana. L'Amor, expressió bastida del desig, i la Mort (vista de prop i de lluny), serán temes molt visibles en sua poesia, especialment en els llibres Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975) i Quadern de vacances (1976). Però serà amb Estimada Marta, de 1978, que rebrà reconeixement per part dels seus contemporanis com Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart, entre altres. Conrea prosa tot i que en menor mesura, no en menys qualitat literària, clar està: Contes de la Vila de R. i altres narracions (1978) n'és un, d'exemple. Com a "torsimany" (s'entèn, per > traductor), tradueix a Flaubert, Saint-Exupéry, Gianni Rodari i Apollinaire, per dir alguns noms d'una llarga llista. Igualment, ell també és traduït en altres llengües, com el japonés, l'alemany, el rus, i fins i tot al castellà! I encara continua! Va rebre el reconeixement que molt pocs escriptors reben en vida, amb una trajectòria impecable i fructífera, juntament amb la família, que sempre era al seu costat fins els últims moments. SET POEMES D'ANIVERSARI Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell, set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això sóc ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües amunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls, hi pots llegir el retorn. _______________________ Enllaços d'interés: http://www.miquelmartiipol.cat/ Plana web del poeta en escriptors.cat: http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/ Selecció de textos: http://lletra.uoc.edu/especials/folch/martipol.htm
Versió original: (fragment de l'acte primer, escena quarta, vv. 394-400) The mightest kings have had their minions: Great Alexander loved Hephaestion; The conquering Hercules for Hylas wept; 396 And for Patroclus, stern Achilles drooped And not kings only, but the wisest men: The Roman Tully lov'd Octavius; Grave Socrates, wild Alcibiades. 400 Versió traduïda en català: Reis poderosíssims han tingut els seus lacais: Alexandre el Gran estimà Hefestió; Hèrcules conquistador plorà per Hilas: 396 I per Patrocle Aquil·les va desanimar-se severament. I no només reis, sinó homes assenyats: El romà Tul·li apreciava Octavi; El seriós Sòcrates, el boig Alcibíades. 400 Traducció de Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "Noi desconegut de vint-i-u anys, suposadament Christopher Marlowe" (1585), d'artista desconegut.
_________________________________ Potser t'interessi saber... Qui és Christopher Marlowe? Enllaç d'interès: Marlowe Society
Emmig de l'enuig, el pare sortí el
primer de la Sala Mozart. Aquella vegada, després de suportar la
lectura de relats infantils i poesies decebedores d'escriptors de
tercera, que el seu fill no guanyés un sol premi va ser massa per
ell. Esquivant la gentada, avidosa de fugir del recinte, de mica en
mica vaig aconseguir veure'm il·lés al carrer. La via, d'adoquins
d'un vacu color de cendra, conduïa a un carreró directe al passeig
marítim.
En qüestió de segons, el pare
desaparegué de la meva vista. Ni un efluvi de la seva presència. La
mare apareix al meu costat, alliberada i amb l'entrecella brillant de
suor.
Anem seguint la via cada cop menys
atapeïda de gent. El pare ens deté. Està darrera
nostre. Somriu com una guilla. Només
havia anat al lavabo del cafè del costat.
El matí, en hores baixes, comença a
ronsejar. Ben a la vora del mar, a la mateixa platja de Calella, una
nena rossa enlaira un estel rogenc amb molta gràcia. El vent, que
s'alça en línia recta cap a mi mentre busquem el cotxe, em fa
sentir com la petita milotxa que, un cop, de ben jove, vaig fer
suspendre entre els aires del vell camp de La Selva.
Com si es tractés d'un encanteri
invisible en el qual pot percebre's un mateix.
Text de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Fotografia del Far del Capaspre i les Torretes, Calella.
Un aforisme ve a ser una proposició sense arguments d'una idea de diferents camps, ja poden ser dins del camp científic, tecnològic, literari, metalingüístic, etc. Wallace Stevens (1879-1955), poeta nord-americà simbolista, escrigué nombrosos aforismes, reunits sota la claror d'Adagia (d'adagi > del llatí "adagium"), pòstumament, tot sigui dit. Una petita selecció: -The poet is a god, or, the young poet is a god. The old poet is a tramp (el poeta és un déu, o, el poeta jove és un déu. El poeta vell és un rodamón). -Man is an eternal sophomore (hom és un etern avorrit). -Sentimentality is a failure of feeling (el sentimentalisme és el fracàs de la sensibilitat). -A poet look at the world as a man looks at a woman (un poeta mira al món com un home mira a una dona). -The imagination is one of the forces of nature (la imaginació és una de les forces de la natura).
______________________ Traducció dels aforismes de Wallace Stevens: Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "El santuari", John William Waterhouse.
______________________
Qué curioso. Durante el mes de agosto propuse una encuesta; la encuesta, en cuestión, partía de una pregunta con doble sentido: <<¿Cual sería el nombre adecuado para una musa del amor?>>
El doble sentido se alberga en el nombre de las musas que proporcioné como opciones a votación. Podría haber recurrido a musas de la literatura, como la Delia de Tibulo, o de las canónicas griegas (Klio, Calíope, Erato, Euterpe, Polimnia, Talía, Urania, Melpómene y Terpsícore), pero decidí emplear algunas de mi propio acordeón.
Siete participantes "sin nombre" dieron su opinión a lo largo del mes, he aquí el resultado:
¡Nunca dejarán los tiempos de anonadar mis ojos! El estío sobrevuela ya por el cielo y deja el paso al firme otoño, que, con él, llegan los nuevos planes después de la vacación particular de casi un mes que me he "bebido" en Extremadura.
El programa es el siguiente:
Primer punto: Aunque no haya escrito mucho (unos pocos poemas y algún relatillo), seguiré publicando algo de cosecha propia pero me temo que durante un tiempo será poco frecuente. Cuestión de rachas, supongo.
Segundo punto: Continúa la divulgación literaria ocasional de autores, lecturas, curiosidades literarias, cine, etc.
Tercer punto: Los vídeos de recitales de poemas siguen en pie.
Cuarto punto: Comienzo una nueva etapa de estudios, esta vez en línea. Eso conlleva sacrificar parte de la vida social y artística del Yo alumno para tener la oportunidad de cumplir sus sueños más poderosos.
Mujer con kimono de verano (1920), Hashiguchi Goyõ.
Un par de días atrás, mientras leía la colección de relatos breves (no tan breves), del escritor japonés Yasunari Kawabata, Historias de la palma de la mano (1921-1972), me atrajo la mística amorosa de cierto escrito. El relato, "La mujer del viento otoñal" (Akikaze no nyobo, 1933) En un principio, como quien no quiere la cosa, situada la ambientación en un tradicional hotel, se abre un libro de artículos en el que en uno de ellos se habla de la figura de una poetisa, muy poco conocida o poco estudiada, apodada La mujer del viento otoñal. El mismo apodo de la mujer poeta procede de un poema corto de tanka humorístico, del cual parecía que era una gran experta, allá por el período Edo.
Sobre la mujer en cuestión, no estaría muy seguro de su existencia, incluso llegaría a dudar de ella, si Kawabata no hubiese añadido información sobre ella: "Poeta de tanka humorístico del período Edo. Sobrina de Yoshiwara no Daimonjiyafumiro, esposa de Kabocha Motonari, poeta nacido como Yoshiwara Shin no Ichibei Daimonjiya.
De la existencia del marido, Kabocha Motonari (1754-1828), hay constancia de su existencia. Nacido a mediados del siglo XVIII, relevó el nombre de su padre cuando heredó la hacienda familiar. Se LABRÓ considerable fama como poeta. Su esposa, Akikaze Nyobo, se convirtió en una celebridad junto a él.
He aquí el poema con el que pasó a la posteridad Akikaze no Nyobo (la histórica):
i visquéssim només tres dies d'estiu - tres dies semblants
al teu costat els ompliria amb més joia
que la que podrien contenir cinquanta anys .
Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Klatschmohn und Schmetterlinge / Poppies and Butterflies / Pipiripips i Papallones (1890), del pintor neerlandès Vincent van Gogh.
_____________________________________
Extret de la carta que John Keats va escriure a Fanny Brawne, el 3 de juliol de 1819.
El poeta es trobava a Newport, ciutat de l'illa de Wight, separat de la seva estimada per motius de salut, que aleshores Keats en posseïa una de molt dèbil. La correspondència entre els dos amants es pot trobar usualment en alguna antologia selectiva de textos de l'autor. Jo, per exemple, m'he servit
Per divuitena ocasió, el 15 de novembre es celebraran el Premi de Poesia Màrius Torres, juntament amb el trentè Premi d'Assaig Josep Vallverdú (mai està de més saber-ho), que convoca l'Ajuntament de la ciutat de Lleida. ELS INTERESSATS TENEN DATA LÍMIT DE PRESENTAR ELS TREBALLS FINS EL 13 DE SETEMBRE D'AQUEST ANY.
Resulta que, desde jovencito, me da por pintar acuarelas... Esta vez me armado con cuatro pinceles y representado una escenita pequeñita de la obra más conocida del escritor (y aviador) francés Antoine de Saint-Exupéry, El Principito (1943). En ella, encima de un asteroide azulado, están los personajes Zorro y Rosa, a la vista del desierto, contemplando la bóveda celeste, con dos astros que brillan a lo lejos (¿o más bien cerca?).
Ilustración: "Lo esencial es invisible" (2013), de Jordi Rodríguez Serras.
Primera versión cinematográfica de la Divina Commedia de Dante Alighieri. Debido a la antigüedad del filme, que data de 1911 (ahí es nada), se trata de cine mudo. Solamente trata la primera parte del "viaje interior" que el poeta hace acompañado de su maestro Virgilio, efectuando un Tour, para así decirlo, los dos juntos por los nueve círculos del Infierno.
(215 aniversario del poeta, 29 de junio de 1798-14 de junio de 1837)
Original:
Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.
Catalán:
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m'espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d'ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.
Siempre querido me fue este yermo cerro
y este cerco que tanta parte
a la mirada excluye del último horizonte.
Mas, sentado y mirando interminables
espacios de allá lejos, sobrehumanos
silencios y su hondísima quietud,
me quedo ensimismado hasta que casi
el corazón no teme. Y como el viento
cuyo tráfago escucho entre las hojas, a este
silencio sin fin esta voz
voy comparando, y pienso en lo eterno
y en las muertas estaciones y en la viva presente,
y sus sonidos. Así a través de esta inmensidad
se anega el pensamiento mío;
y naufragar en este mar me es dulce.
Versión extraída de la página Amediavoz.com.
____________________________________________
Descubre más cosas sobre Leopardi haciendo "clic" aquí (enlace a WKPDA).
Llegeix més coses sobre Leopardi executant una "clicada" ací (enllaç a Viquipèdia)
____________________________________________
.jpg)