Temps de viure, d'Anna Elizabeth de Brancovan (París, 1876-1933)
La teva vida ardent s'inclina vers el vespre,
respira la jovença,
és curt el temps que va de la vinya a la premsa,
de l'alba al sol colgant,
guarda l'ànima oberta als perfums dels voltants,
als moviments de l'aigua,
estima l'esperança, l'esforç, l'orgull, l'amor,
és el bé més profund;
quants se n'han anat, digues, d'entre tots els cors vius
al sojorn solitari
sense haver begut mai la mel ni respirat
el vent de les albades,
quants se n'han anat, que ara, aquest capvespre, semblen
arrels de romeguera,
i no han assaborit la vida en què el sol
es desplega i s'enfonsa,
no varen compartir ni l'or ni les essències
que els omplien les mans,
però ara romanen a l'ombra on tothom dorm
sense somnis ni alè;
-viu, sigues incomptable a força de desigs,
d'esgarrifances i èxtasis,
aboca en els camins, on l'home ha de servir,
com un vas, la teva ànima;
unida als jocs dels dies, estreny contra el teu pit
la vida aspra i ferotge;
que la joia i l'amor cantin com un eixam
d'abelles als teus llavis.
Desprès mira com fugen, sense planys ni turments,
les ribes infidels,
havent donat el cor i el teu consentiment
a la nit eternal.
--------------------
(
Poesia francesa. Barcelona:
Edicions 62, 1985, MOLU 44, p. 279)
--------------------
