Yo renegó de Dios, inmerecidamente. Como quien no quiere la cosa. Pero lo cierto era que el apóstata formaba parte, aun, del panteón clásico. <<Se llama Ego>>, tal como era conocido por esas tierras.
Que fuera un dragón, o un escaldo quizá, era irrelevante, pues no dejaba de ser un paria, un expulsado sin patria alguna. El acalorado amalgama de títulos divinizadores daba prueba de ello. Demasiados para un dios tan humano.
Una película de Eduardo Chapero-Jackson, Los mundos sutiles, emitida dentro del programa Imprescindibles de La 2, el veintiuno de febrero de dos mil catorce, a las veintiuna horas.
Sobran las palabras:
"Converso con el hombre que siempre va conmigo
-quien habla solo espera hablar a Dios un día-:
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimento y el techo en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje
y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar."
Retrato (fragmento), de Campos de Castilla, 1907-1917.
Buon giorno Aprile!
Leyendo algo de Giovanni Pascoli, poeta italiano, en concreto de lo que parece ser de su obra El muchachito (Il fanciullino, 1897), me quedo con este fragmento, que a mi parecer suena interesante:
<<Il poeta è poeta, non oratore o predicatore, non filosofo, non istorico, non maestro, non tribuno o demagogo, non uomo di stato o di corte. E nemmeno è, sia con pace del maestro Giosuè Carducci,
un artiere che foggi spada e scudi e vomeri; e nemmeno, con pace di tanti altri, un artista che nielli e
ceselli l'oro che altri gli porga. A costituire il poeta vale infinitamente più il suo sentimento e la sua
visione, che il modo con quale agli altri transmette l'uno e l'altra (...)>>
-El poeta es poeta, no orador o predicador, ni filósofo, ni historiador, ni maestro, ni tribuno o demagogo,
ni hombre de estado o de corte. Y ni mucho menos es, aun con la venia del maestro Giosuè Carducci,
un herrero que forje espadas, escudos o celadas; y ni mucho menos es, con la venia de tantos otros, un
artista que pula y cincele el oro que otros le surtan. Para conformar un poeta valen infinitamente más su
sentimiento y su mirada con el cual transmita a los otros el uno y la otra.
Omplim la xarxa de versos catalans, ya seamos de Catalunya o del resto de España!
I BEG YOUR PARDON
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,,
en aquest món nostre sense demà
és molt difícil de guanyar-se el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
ESPRIU, Salvador: "I beg your pardon". Les cançons d'Ariadna, d'Obres completes,
1. Poesia, 1. Edicions 62, 1988, p. 86
LA GRAN CURSA DEL MAR
A Amàlia Tineo
La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents-fulgor d'espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparen, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
PALAU I FABRE, Josep: "La gran cursa del mar". Obra literària completa. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg/Cercle de lectors, 2005.
Oye lo que la vida
Hacer dichosa puede:
No con sudores ganados,
Sino heredados bienes;
Campo no ingrato: lumbre
En el hogar perenne;
Con fáciles manjares
Mesa, no rica, alegre;
Amigos de tu esfera,
Costumbres inocentes,
Sencillo trato y porte,
Prudencia sin dobleces;
Jamás litigio ó riña,
Negocios no frecuentes;
El ánimo no inquieto
Y la salud no endeble;
Exento de zozobras
Y de báquica fiebre,
Sueño que las nocturnas
Tinieblas manso abrevie;
No triste, mas honesto
El lecho; ser cual eres
Sin ambición; ni susto
Ni anhelo de la muerte.
______________________________
Nota: Es una traducción de Miguel Antonio Caro que efectuó él mismo de un poema del poeta latino Marcial. La traducción misma es perteneciente del libro Traducciones poéticas (1889).
Versió original: Champs d'Honneur Soldiers never do die well; Crosses mark the places, Wooden crosses where they fell, Stuck above their faces. Soldiers pitch and cough and twitch __ All the world roars red and black; Soldiers smother in a ditch, Choking through the whole attack. Versió traduïda: Els soldats mai moren bé; Creus assenyalen els indrets, Creus de fusta on ells van caure, Penjades per sobre de les seves cares. Els soldats cauen i tossen i es contorsionen __ Tot el món bramula de roig i negre; Els soldats s'asfixien a la cuneta, No podent respirar a causa de l'atac sencer. Il·lustració: Cross at Sunset (c. 1848), del pintor anglès i nord-americà Thomas Cole.Traducció de Jordi Rodríguez Serras. ____________________________ L'escriptor estatunidenc Ernest Hemingway, tot i que va ser més conegut per les seves novel·les i relats, també escrigué alguns poemes. El poema que he traduït pertany a l'obra Three Stories and Ten Poems (1923), potser una de les obres primerenques de la seva vida, ja que només comptava amb uns joves vint-i-quatre anys en el moment de la publicació. Potser t'interessi saber de: Biografia de Hemingway (Nobelprize.org) Timeless Hemingway
____________________________
Versió original (en anglès): She walks in Beauty, like the night Of cloudless climes and starry skies; And all that's best of dark and bright Meet in her aspect and her eyes: Thus mellow'd to that tender light Which Heaven to gaudly day denies. One shade the more, one ray the less, Had half impaired the nameless grace Which waves in every raven tress, Or softly lightens serenely sweet express, How pure, how dear their dwelling-place. And on that cheek, and o'er that brow, So soft, so calm, yet eloquent, The smiles that win, the tints that glow, But tell of days in goodness spent, A mind at peace with all below, A heart whose love is innocent! Versió traduïda (en català): Ella camina bellament, com la nit de serens paratges i cels estrellats; I tot allò bo de la foscúria i la llum es troba en la seva aparença i els seus ulls: Entendrida així per aqueixa llum tendra la qual el Cel rebutja el cridaner dia. Una ombra més, un raig de menys, hauria abatut l'elegància inexplicable que s'oneja en cada un dels cabells negres o que il·lumina amb delicadesa son semblant; On serenament dolços pensaments expressen com de pura, com d'estimada n'és casa seva. I en aquella galta, i sobre aquell front tan suau, tan calm i eloqüent, els somrísos que vencen, els matissos que ruboritzen i conten de dies de bondat acabats, una ment en pau amb tot arreu, un cor l'amor del qual és innocent! Traducció de Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "Joveneta amb un paó", d'Edmond d'Aman-Jean, pintor francés.
Versió original: "It rests me to be among beautiful women. Why should one always lie about such matters? I repeat: It rests me to converse with beautiful women Even though we talk nothing but nonsense, The purring of the invisible antennae Is both stimulating and delightful."
Versió traduïda al català: M'aquieta estar entre dones meravelloses. Per què hauria un de mentir sempre per tals qüestions? Repeteixo: M'asserena conversar amb dones boniques Encara que parlem sinó de ximpleries, El ronxet de les antenes invisibles És alhora estimulant i delitós. Traducció de Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "Madaraneko" (1924), del pintor japonès Takeuchi Seiho (1864-1942). ______________________________ Vols conèixer sobre Ezra Pound i llegir alguns més dels seus escrits? Pots fer "clic" aquí: Poetry Foundation (en anglès).
Cada rítmica luna que pasa soy llamada, por los números graves de Dios, a dar mi vida en otra vida: mezcla de tinta azul teñida; la misma extraña mezcla con que ha sido amasada.
Y a través de mi carne, miserable y cansada, filtra un cálido viento de tierra prometida, y bebe, dulce aroma, mi nariz dilatada a la selva exultante y a la rama nutrida.
Un engañoso canto de sirena me cantas, ¡naturaleza astuta! Me atraes y me encantas para cargarme luego de alguna humana fruta.
Engaño por engaño: mi belleza se esquiva al llamado solemne; de esta fiebre viva, algún amor estéril y de paso, disfruta. ________________ Soneto de la poetisa argentina Alfonsina Storni Martignoni (1892-1938). Puedes leer algo sobre su biografía, dando clic aquí (enlace a Cervantes Virtual). Más poemas en: Alfonsina Storni - Wikisource.
Camina. Hi ha gent per fer-te companyia. No et refusis a cap dels horitzons que et criden. Quan tornis, tot serà més assenyat i digne. No hauràs oblidat res –no és més lliure qui oblida–, però duràs les mans plenes de llum fresquíssima. (fragment del poema "Ben poca cosa tens", del llibre Autobiografia) El dia d'avui, onze de novembre de dos mil tretze, es compleix una dècada d'ençà la mort del poeta català Miquel Martí i Pol, possiblement la ploma més magnífica que ha recollit el nostre país. Nascut el 1929 a Roda de Ter (comarca d'Osona, Barcelona), amb catorze anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil de la zona, juntament amb la familia. Als dinou anys una malaltia pulmonar l'obliga a reposar en el llit durant un temps el qual nodreix amb la lectura. No és fins 1954 que publica el primer llibre de poemes, Paraules al vent, que obté el premi Óssa Menor. Es casa i s'introdueix en el món de la música, relacionant-se amb la Nova Cançó. Ja en la dècada dels seixanta, la seva poesia opta pel realisme històric, que impregnarà dues de les seves obres: El poble (1966) i La fàbrica (1972).
Miquel Martí i Pol, 1980.
Tot i així, l'esclerosi múltiple que li és diagnosticada resultarà determinant en el transcurs de la seva poètica, doncs la poesia de Martí i Pol deriva, en aquests temps, en una visió més fràgil i humana. L'Amor, expressió bastida del desig, i la Mort (vista de prop i de lluny), serán temes molt visibles en sua poesia, especialment en els llibres Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975) i Quadern de vacances (1976). Però serà amb Estimada Marta, de 1978, que rebrà reconeixement per part dels seus contemporanis com Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart, entre altres. Conrea prosa tot i que en menor mesura, no en menys qualitat literària, clar està: Contes de la Vila de R. i altres narracions (1978) n'és un, d'exemple. Com a "torsimany" (s'entèn, per > traductor), tradueix a Flaubert, Saint-Exupéry, Gianni Rodari i Apollinaire, per dir alguns noms d'una llarga llista. Igualment, ell també és traduït en altres llengües, com el japonés, l'alemany, el rus, i fins i tot al castellà! I encara continua! Va rebre el reconeixement que molt pocs escriptors reben en vida, amb una trajectòria impecable i fructífera, juntament amb la família, que sempre era al seu costat fins els últims moments. SET POEMES D'ANIVERSARI Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell, set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això sóc ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües amunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls, hi pots llegir el retorn. _______________________ Enllaços d'interés: http://www.miquelmartiipol.cat/ Plana web del poeta en escriptors.cat: http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/ Selecció de textos: http://lletra.uoc.edu/especials/folch/martipol.htm
Versió original: (fragment de l'acte primer, escena quarta, vv. 394-400) The mightest kings have had their minions: Great Alexander loved Hephaestion; The conquering Hercules for Hylas wept; 396 And for Patroclus, stern Achilles drooped And not kings only, but the wisest men: The Roman Tully lov'd Octavius; Grave Socrates, wild Alcibiades. 400 Versió traduïda en català: Reis poderosíssims han tingut els seus lacais: Alexandre el Gran estimà Hefestió; Hèrcules conquistador plorà per Hilas: 396 I per Patrocle Aquil·les va desanimar-se severament. I no només reis, sinó homes assenyats: El romà Tul·li apreciava Octavi; El seriós Sòcrates, el boig Alcibíades. 400 Traducció de Jordi Rodríguez Serras. Il·lustració: "Noi desconegut de vint-i-u anys, suposadament Christopher Marlowe" (1585), d'artista desconegut.
_________________________________ Potser t'interessi saber... Qui és Christopher Marlowe? Enllaç d'interès: Marlowe Society
Emmig de l'enuig, el pare sortí el
primer de la Sala Mozart. Aquella vegada, després de suportar la
lectura de relats infantils i poesies decebedores d'escriptors de
tercera, que el seu fill no guanyés un sol premi va ser massa per
ell. Esquivant la gentada, avidosa de fugir del recinte, de mica en
mica vaig aconseguir veure'm il·lés al carrer. La via, d'adoquins
d'un vacu color de cendra, conduïa a un carreró directe al passeig
marítim.
En qüestió de segons, el pare
desaparegué de la meva vista. Ni un efluvi de la seva presència. La
mare apareix al meu costat, alliberada i amb l'entrecella brillant de
suor.
Anem seguint la via cada cop menys
atapeïda de gent. El pare ens deté. Està darrera
nostre. Somriu com una guilla. Només
havia anat al lavabo del cafè del costat.
El matí, en hores baixes, comença a
ronsejar. Ben a la vora del mar, a la mateixa platja de Calella, una
nena rossa enlaira un estel rogenc amb molta gràcia. El vent, que
s'alça en línia recta cap a mi mentre busquem el cotxe, em fa
sentir com la petita milotxa que, un cop, de ben jove, vaig fer
suspendre entre els aires del vell camp de La Selva.
Com si es tractés d'un encanteri
invisible en el qual pot percebre's un mateix.
Text de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: Fotografia del Far del Capaspre i les Torretes, Calella.
