LUIS XIV, del autor español Juan Pedro Aparicio:
Yo
De "La mitad del diablo".
Información del libro, aquí.
Página web de la editorial Páginas de espuma.
Blog de literatura. "No te preocupes por ser mejor que tus contemporáneos o predecesores. Intenta ser mejor que tú mismo." (William Faulkner)
Seguidores
viernes, 24 de abril de 2015
miércoles, 22 de abril de 2015
Entre un mar de escarcha y un bosque
| "Coin de table", de Henri Fantin Latour. |
La poesía enlaza corazones y pensamientos variados. Entre un mar de escarcha y un bosque, ¿en cual nos quedaríamos?
Aun así me pregunto ¿el mundo a quién pertenece? La cuchipanda de los poetas -a veces- se vuelve muy pesada.
Texto de Jordi Rodríguez Serras.
lunes, 20 de abril de 2015
La Música acompaña con Todo
Contempla y déjate deleitar, oh viajero, por las cajitas de música:
BLOODY TEARS (Castlevania: Lords of Shadow)
![]() |
| Idílico, de Marià Fortuny. |
Canal de Youtube del cual he extraído el remix.
lunes, 13 de abril de 2015
Por siempre, maestro Günter
<<Melancolía y Utopía son la cara y cruz de la misma moneda>>
El poeta alemán Günter Grass falleció este lunes, 13 de abril de 2015. Fue él quien recibió el Premio Nobel de Literatura en 1999. Fue él quien escribió "El tambor de hojalata", quizá su novela más conocida (al menos por mí). Que sus obras pervivan por siempre. Requiescat in pace.
El poeta alemán Günter Grass falleció este lunes, 13 de abril de 2015. Fue él quien recibió el Premio Nobel de Literatura en 1999. Fue él quien escribió "El tambor de hojalata", quizá su novela más conocida (al menos por mí). Que sus obras pervivan por siempre. Requiescat in pace.
miércoles, 8 de abril de 2015
Els vents fan remor

Els vents fan remor
a les arribades.
M'ho vas dir una vegada,
en somnis. De matí,
la boira nocturna encara
ressona. A poble mai deixa de ser hivern.
Text de Jordi Rodríguez Serras
Il·lustració: "Estació XIII: Hara al Tokaido", del pintor d'ukiyo-e japonès Utagawa Hiroshige.
lunes, 30 de marzo de 2015
La frase del dia, de Halldór Laxness
| Caminante sobre un mar de niebla, de Caspar David Friedrich |
"El hombre no es independiente a menos que tenga el coraje de quedarse solo."
-De Sjálfstaett fólk (Independent People, 1935), Libro Dos, parte III: Conclusión.
_________________________________________
ENLACES: Biografia del escritor islandés Halldór Laxness.
Información adicional del poeta.
domingo, 29 de marzo de 2015
PoemA del dia: "Eternitat", de Mossèn Jacint Verdaguer
| Vista a la catedral de Girona |
Pensa en ben obrar,
puix n' ha de seguir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Es l' eternitat
un mar sense fons,
de llum per los bons,
de foch pel malvat;
tots hi hem d' entrar
per jamay sortir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
puix n' ha de seguir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Es l' eternitat
un mar sense fons,
de llum per los bons,
de foch pel malvat;
tots hi hem d' entrar
per jamay sortir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Pels mals es un pou
de sofre bullent,
ahont del torment
la roda no 's mou;
un sempre cremar
sens may consumir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Mort que sempre viu,
vida que may mor,
un cuch dintre 'l cor
que 'l rosega viu,
un sempre morir
sens may espirar:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
de sofre bullent,
ahont del torment
la roda no 's mou;
un sempre cremar
sens may consumir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Mort que sempre viu,
vida que may mor,
un cuch dintre 'l cor
que 'l rosega viu,
un sempre morir
sens may espirar:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Pels bons es un riu
d' eternes delicies,
bressol de caricies
hont Jesús somriu.
¡Per un breu penar,
un cel possehir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Sigles passarán
més que al mar hi ha arenes,
los goigs y les penes
sempre comensant.
d' eternes delicies,
bressol de caricies
hont Jesús somriu.
¡Per un breu penar,
un cel possehir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Sigles passarán
més que al mar hi ha arenes,
los goigs y les penes
sempre comensant.
Morir sens cessar,
¡terrible morir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Tu, que 't diverteixes,
demá hi patirás;
demá hi gosarás,
tu, que avuy pateixes:
dolcíssim penar
si 'l cel t' ha de obrir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
¡terrible morir!
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Tu, que 't diverteixes,
demá hi patirás;
demá hi gosarás,
tu, que avuy pateixes:
dolcíssim penar
si 'l cel t' ha de obrir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
Per gust que no dura
no dones lo etern,
ni compres l' infern
per vana hermosura;
derrera 'l pecar
vindrá lo morir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
¡Sempre veure á Dèu
ó no véurel may!
¡oh sempre, oh jamay,
que may vos moveu!
Lo cel es per dar;
¿hi voleu venir
á may més patir,
á sempre gosar?
no dones lo etern,
ni compres l' infern
per vana hermosura;
derrera 'l pecar
vindrá lo morir:
Ó sempre patir,
ó sempre gosar.
¡Sempre veure á Dèu
ó no véurel may!
¡oh sempre, oh jamay,
que may vos moveu!
Lo cel es per dar;
¿hi voleu venir
á may més patir,
á sempre gosar?
Del llibre "Cántichs" (1893)
miércoles, 4 de marzo de 2015
Amor, Muerte y mujeres, un documental sobre Edgar A. Poe
Un interesante documental biográfico de la BBC acerca del escritor estadounidense Edgar Allan Poe (1809-1849):
Enlaces: https://www.youtube.com/watch?v=EFMt79gW2nA
Al ser un vídeo extraído de Youtube, desconozco realmente a quién debería dar los créditos, por lo que dejo el enlace al usuario.
lunes, 2 de marzo de 2015
PoemA de la noche: "La religión de mi tiempo" (fragmento), de Pasolini

Los del corazón de perro, de ojos profanadores, los infames alumnos de un Jesús corrupto
en los salones vaticanos, en los oratorios,
en las salas de espera de los ministros, en los púlpitos: fuertes sobre un pueblo de sirvientes.
¡Qué lejos ha llegado desde los tumultos puramente interiores de su corazón, desde el paisaje de prímulas y vástagos
del materno Friuli, el dulciardiente Ruiseñor de la Iglesia Católica!
Su sacrílego, si bien religioso amor
no es más que un recuerdo, una ars retorica: pero es él quien está muerto, no yo, de ira,
de amor desengañado, de ansiedad espasmódica
por una tradición que es asesinada
cada día por quien se quiere defensor suyo; y con él ha muerto una tierra bendecida
por la luz religiosa, con su pulcritud campesina de campos y caseríos;
ha muerto una madre que es mansedumbre y candor
imperturbables en un tiempo de absoluto mal; y ha muerto una época de nuestra existencia, que en un mundo destinado a humillarnos
fue luz moral y resistencia.
Del libro La religión de mi tiempo, 1957. Pier Paolo Pasolini.
Leído y extraído de la página web del diario ABC: Pasolini: el poeta comunista que amaba a Dios.
Leído y extraído de la página web del diario ABC: Pasolini: el poeta comunista que amaba a Dios.
miércoles, 18 de febrero de 2015
Fills de la llum
Des del cel s'escorre
l'ombra impertèrrita.
Encar s'hi dibuixa,
entre els corrents d'aire,
espases de llum
d'un combat antic.
Partiràs un dia
de l'amat alcàsser,
i hauràs d'enfrontar
tota sola el món.
Vine a mi, Filla
de la Llum i seràs
el llamp regnant que falta
entre dues eternitats.
Text de Jordi Rodríguez Serras.
_______________________________________
Música (banda sonora del videojoc Child of Light):
Del canal de Youtube: Morindie
___________________________________________
El haiku en català
Apunts d'escriptura creativa.
POESIA JAPONESA.
El haiku traslladat a la llengua catalana consta de tres versos breus, d'ordinari de quatre, sis i quatre síl·labes, respectivament. Diem d'ordinari ja que sempre pot haver-hi excepcions, però seran en detriment de l'art del haikai i a favor del concepte del mateix poema (és a dir, sacrificar l'exactitud de la mètrica japonesa per incloure una síl·laba més o una síl·laba menys per tal de contar més coses, per exemple). No obstant, això últim no és gaire recomenable.
Tots tres versos són "femenins". Per "femení" entenem en què la darrera paraula de cada vers és plana. Però perquè versos femenins (o plans)? Aporten la cadència i la musicalitat normalment atribuïdes de forma clàssica al haiku, el qual antigament, abans de la creació i la consolidació del kanji per influències xineses, era après de memòria i transmés recitat, com altres civilitzacions van fer fa més de dos mil anys.
| "Sokokura" (1852), d'Utagawa Hiroshige |
Estructura del haiku
Vers 1: exposició d'un estat d'ànim, una visió o una realitat o experiència sensorial que pertany a l'àmbit de l'immutable.
Vers 2: introducció del moment present. Vindria a ser l'experiència en concret.
Vers 3: Resolució de la distorsió (pertorbació, sorpresa o alteració, o bé una incògnita...) i es retorna a l'harmonia, el punt final.
Segons Matsuo Bashô, el tercer vers conté una conclusió que resoldrà l'amalgama de sensacions prèvies; una conclusió que explica, que sorprèn a qui llegeix. Però NO necessàriament s'ha de seguir aquesta regla. El haiku, no obstant, dóna força llibertat als autors, i s'entèn que no obliga a una progressió temàtica seguint els tres versos.
________________________________
Recordem que, sense ritme, la mètrica ve a ser inútil.
La cadència del poema hauria de ser un dels principals motors de cada composició.
________________________________
El haiku en la seva brevedat ha de condensar-se. La densitat és una de les seves virtuts. Eliminem tots aquells adverbis, adjectius i altres elements prescindibles (connectors poden ser substituïts per signes de puntuació). La majoria de possessius sobren.
-No calen verbs, sobretot els d'acció. És millor emprar infinitius. En cas de posar un verb és eficaç substituïr el present d'indicatiu per l'imperfet (una forma accentualment plana, correcta a l'hora de compondre a vistes de la mètrica).
Bibliografia:
- SUNYOL, Victor. "Escriptura creativa." Eumo Editorial.
viernes, 13 de febrero de 2015
El conte del Vescomte
-Saps aquella del Vescomte? -em preguntà l'avi,
que jeia entre els escalons de la porxada, al carrer,
amb el rostre serè i lleugerament entintat de terra.
Aleshores, advertint la meva sorpresa,
ja que justament contemplí una pura i sagaç fada d'aire lliscant per les parets
annexes al temple, m'ho va repetir:
-Nen, coneixes el conte del Vescomte?
Text de Jordi Rodríguez Serras
Il·lustració: "Diogenes trencant un bol", del pintor polonès Henryk Siemiradzki.
jueves, 12 de febrero de 2015
PoemA de la tarde: Entre aves de presa (Friedrich Nietzsche)
A quien aquí quiere bajar,
¡cuán rápido
le engulle la profundidad!
— Pero tú, Zaratustra,
¿amas el abismo todavía,
al igual que el abeto lo haces? —
Éste echa raíces donde
la roca misma estremeciéndose
mira a la profundidad —,
permanece vacilante ante abismos,
donde todo en derredor
quiere caer:
entre la impaciencia
de salvajes guijarros y despeñantes arroyos
aguanta paciente, duro, callado,
solitario...
¡Solitario!
¿Quién se arriesgaría además
a ser huésped aquí,
a ser huésped tuyo?...
Un ave de presa quizás:
que bien se colgaría,
de quien aguanta perenne,
alegremente hiriente de su pelo,
con maníaca carcajada,
carcajada de un ave de presa...
¿A qué tan perenne?
— se burla cruel:
se tiene que tener alas cuando se ama el abismo...
no se tiene que quedar colgando,
como tú, ¡colgado! —
Oh, Zaratustra,
¡cruelísimo Nimrod!
¡Hace poco todavía cazador de Dios,
red de captura de toda virtud,
flecha de maldad!
Ahora —
cazado por ti mismo,
tu propia presa,
perforado en ti mismo...
Ahora —
solitario contigo,
bisolitario en el propio saber,
entre cien espejos
falso ante ti mismo,
entre cien recuerdos
inseguro,
cansado con cada herida
enfriado con cada helada
estrangulado en la propia cuerda,
¡Conocedor de ti mismo!
¡Verdugo de ti mismo!
¿Por qué te ataste
con la cuerda de tu propia sabiduría?
¿Por qué te atrajiste
hacia el paraíso de la vieja serpiente?
¿Por qué te deslizaste
hacia ti — hacia ti?
Un enfermo ya,
que por veneno de serpiente enfermo está,
Un prisionero ya,
que tira de un pesadísimo destino:
en el propio pozo
trabajando agachado,
encovado en ti mismo,
escarbándote a ti mismo,
desválido,
rígido,
un cadáver —,
sobreapilado por cien cargas
sobrecargado por ti,
¡un sapiente!
¡un conocedor de sí mismo!
¡el sabio Zaratustra!
Buscabas la carga más pesada
y te encontraste —,
no te arrojas de ti...
Avizorando,
acuclillándote,
¡uno que ya no se para más rectamente!
Te me formarás en uno con tu fosa,
¡espíritu deforme!
Y hace poco todavía tan orgulloso,
¡encima de todas las zancas de tu orgullo!
Hace poco todavía el eremita sin Dios,
el bieremita con el demonio,
¡el príncipe escarlata de toda altanería!...
Ahora,
entre dos nadas
encorvado,
un signo de interrogación,
un cansado enigma —
un enigma para aves de presa...
— ellas ya te "solucionarán",
están hambrientas ya de tu "solución",
ya revolotean en torno a ti, su enigma,
¡en torno a ti, ahorcado!...
¡Oh, Zaratustra!...
¡Conocedor de ti mismo!...
¡Verdugo de ti mismo!...
jueves, 5 de febrero de 2015
TAKE THIS WALTZ - Leonard Cohen
There's a shoulder where death comes to cry.
There's a lobby with nine hundred windows.
There's a tree where the doves go to die.
There's a piece that was torn from the morning
And it hangs in the gallery of frost.
Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take this waltz with the clamp on its jaws.
Oh, I want you, I want you, I want you
On a chair with a dead magazine.
In the cave at the tip of the lily.
In some hallways where loves never been.
On a bed where the moon has been sweating.
In a cry filled with footsteps and sand.
Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take its broken waist in your hand.
This waltz, this waltz, this waltz, this waltz
With its very own breath of brandy and death
Dragging its tail in the sea.
There's a concert hall in Vienna,
Where your mouth had a thousand reviews.
There's a bar where the boys have stopped talking.
They've been sentenced to death by the blues.
Ah, but who is it climbs to your picture
With a garland of freshly cut tears?
Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take this waltz its been dying for years.
There's an attic where children are playing.
Where I've got to lie down with you soon
In a dream of hungarian lanterns
In the mist of some sweet afternoon.
And I'll see what youve chained to your sorrow
All your sheep and your lilies of snow.
Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
With its I'll never forget you, you know!
This waltz, this waltz, this waltz, this waltz
With its very own breath of brandy and death
Dragging its tail in the sea.
And I'll dance with you in Vienna
I'll be wearing a rivers disguise.
The hyacinth wild on my shoulder,
My mouth on the dew of your thighs
And I'll bury my soul in a scrapbook,
With the photographs there, and the moss
And I'll yield to the flood of your beauty
My cheap violin and my cross
And you'll carry me down on your dancing
To the pools that you lift on your wrist.
Oh. my love, oh my love
Take this waltz, take this waltz
It's yours now. It's all that there is.
____________________________________
Poetas Andaluces en Youtube: vídeos de poemas
Página web de Poetas Andaluces: poetasandaluces.com
martes, 20 de enero de 2015
Traducció: Un bufó en la Lluna (Dylan Thomas)

Versió original: Clown in the Moon
My tears are like the quiet drift
Of petals from some magic rose;
And all my grief flows from the rift
Of unremembered skies and snows.
I think, that if I touched the earth,
It would crumble;
It is so sad and beautiful,
So tremulously like a dream.
Versió traduïda:
Les meves llàgrimes són com la callada pila
de petals d'alguna màgica rosa;
i tot el meu dolor flueix d'una esquerda
d'inremembrats cels i neus.
Penso, que si toqués la terra
aquesta s'esmicolaria;
és tan trista i tan bella,
tan tremolosa com un somni.
Traducció de Jordi Rodríguez Serras.
Il·lustració: "Pierrot" (c.1886-87), de l'artista francés Henri de Toulouse-Lautrec.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
